- Foment del Treball ha acollit la presentació de la 22a edició de l’estudi
- El model de creixement extensiu ha esgotat la seva capacitat tractora
- El futur competitiu de Catalunya dependrà de la qualitat dels seus ecosistemes i de la capacitat per retenir talent
L’edició 2026 de l’Índex FEGP de Competitivitat i Sostenibilitat Comarcal constata un canvi estructural en les bases del desenvolupament econòmic a Catalunya. L’estudi ha estat presentat avui a la seu de Foment del Treball amb les intervencions de la presidenta de FEGP, Neus Lloveras, el director d’Economia i Estudis de Foment, Salvador Guillermo, i el redactor del projecte, David Moreno. Les regles del joc han canviat: la proximitat física als grans mercats, l’abundància de sòl o les infraestructures dures han estat desplaçades per actius intangibles d’un nou tipus. La competitivitat territorial depèn avui de la capacitat dels territoris per adaptar-se, generar coneixement i construir ecosistemes resilients.
La lectura d’aquesta edició demostra que el creixement pur no garanteix competitivitat si no va acompanyat de valor afegit i cohesió. El nou mapa territorial ja no dibuixa una divisió simplista entre guanyadors metropolitans i perifèries en retard. La línia divisòria real separa els ecosistemes capaços d’integrar les transicions tecnològiques i ecològiques dels que resten bloquejats per les seves pròpies limitacions estructurals de model.
L’habitatge i el talent com a noves infraestructures crítiques
El principal fenomen estructural que emergeix de l’anàlisi és l’elevació de l’habitatge i el talent a la categoria d’infraestructures crítiques. L’habitatge ha transcendit la seva dimensió social per consolidar-se com un factor econòmic determinant. La tensió de preus i la congestió urbana expulsen el talent. Sense aquest capital humà, el territori perd capacitat d’innovació i d’atracció d’inversions.
Aquesta nova realitat impacta de ple en el nucli metropolità. Tot i que comarques com el Barcelonès, el Vallès Occidental o el Baix Llobregat mantenen un lideratge global sòlid gràcies a les economies d’aglomeració, l’Índex FEGP adverteix d’una dinàmica de desgast. La pressió ambiental, l’escassetat de sòl i l’encariment de l’espai erosionen els seus propis avantatges competitius. Les potències líders mostren escletxes persistents en sostenibilitat social i ambiental: un factor expulsor que posa a prova el seu model tradicional de creixement.
L’emergència de les economies intermèdies
Com a resposta a la saturació de les àrees centrals, l’informe documenta la consolidació d’una tendència clau. Territoris que no pertanyen estrictament a l’esfera metropolitana —Osona, el Bages, el Gironès— estan articulant ecosistemes altament resilients. La seva fortalesa rau en una nova capacitat d’arbitratge territorial: ofereixen un equilibri atractiu entre especialització productiva modernitzada, qualitat de vida i pressió immobiliària continguda. Aquests espais capten el talent i les activitats d’alt valor afegit que busquen un entorn amb millors condicions de sostenibilitat i relació.
L’esgotament del model residencial i litoral
En contrast, l’Índex alerta sobre l’esgotament de les trajectòries de les comarques amb un dinamisme exclusivament residencial. Territoris com el Baix Penedès o el Garraf presenten un fort creixement demogràfic i una intensa creació d’empreses de base, però mostren dificultats per traduir aquest dinamisme en un teixit econòmic d’alt valor afegit. Aquesta dissociació entre població i fortalesa econòmica genera el fenomen del “talent dorment”: capital humà qualificat que resideix a la comarca, però que produeix i innova fora d’ella. El resultat és estructuralment paradoxal: el talent contribueix a la riquesa de l’Àrea Metropolitana, però el consum de serveis i les externalitats recauen sobre el
territori d’origen. L’escassetat de sòl industrial i la feblesa d’una xarxa d’innovació institucionalitzada amenaça de bloquejar el salt qualitatiu d’aquests territoris.
La hiperespecialització com a risc a mitjà termini
L’Índex FEGP 2026 subratlla també la vulnerabilitat de la hiperespecialització en indústries tradicionals. Comarques com l’Alt Penedès, amb un potent clúster agroindustrial i vitivinícola, mostren tensions de renovació. L’especialització actua com a escut a curt termini i protegeix l’ocupació, però la pèrdua de posicions relatives en innovació i emprenedoria evidencia un risc d’estancament competitiu a mitjà termini.
Cal parar atenció, igualment, a les comarques de base energètica —com la Ribera d’Ebre—, que s’enfronten a la urgència de construir un teixit diversificat abans que el seu motor econòmic es replantegi definitivament. La baixa densitat poblacional no ha de ser interpretada com una debilitat inexorable. La connectivitat digital i els nous models laborals obren trajectòries de desenvolupament en les quals el capital ambiental i la bioeconomia adquireixen un valor econòmic directe. La condició és que existeixin xarxes d’inversió i acompanyament institucional que facin viable la transició, avui encara clarament insuficients en moltes d’aquestes comarques.
Capacitats de transformació i orientació estratègica
La lectura acumulada de l’Índex (2003–2025) confirma que les economies industrials diversificades suporten els xocs globals de manera molt més eficient que les basades en creixements extensius. La conclusió estratègica que es desprèn d’aquesta edició és directa: els territoris que vulguin consolidar la seva competitivitat hauran de transcendir les polítiques basades merament en l’atracció física d’inversions.
La capacitat transformadora d’una comarca ja no dependrà del seu volum, sinó de la seva habilitat per articular ecosistemes territorials complexos. Això exigeix alinear, sota un mateix vector d’actuació, la planificació urbanística, l’estructura productiva, el coneixement aplicat i el benestar de la població.
Les institucions i els agents socioeconòmics han de tractar l’habitatge, la cohesió social i la transició verda com els pilars innegociables de la nova política de desenvolupament. Concretament, això implica avançar en polítiques conjuntes de sòl industrial supramunicipal, en habitatge dotacional articulat al voltant de parcs empresarials i de coneixement, i en plataformes d’innovació que connectin el talent local amb els mercats exteriors. Sense activar aquestes palanques, l’èxit demogràfic o els lideratges del passat resultaran insuficients per afrontar el nou cicle competitiu europeu.
Comments are closed.